Educació analògica o Educació 2.0?

Viquipèdia

Què entenen per escola 2.0? Realment és possible tirar endavant un nou concepte que esqueixi els esquemes de l'educació tradicional? Crec que sí, que és possible fer aquesta passa endavant per rompre els motllos rígids de l'educació analògica (terme que usaré per contrastar l'educació tradicional amb l'educació 2.0) I on la podem enquadrar? Senzillament dins el concepte d'educació 2.0 que no és altra cosa que conjugar les característiques i serveis de la Web 2.0 en l'educació.

L'escola 2.0 no és simplement omplir les aules d'ordinadors i pissarres electròniques, sinó que, segons Barbara i Capella (2010), s'hi ha d'implementar la metodologia perquè sigui efectiva, a més del coneixement tècnic de les eines de les Tecnologies de la Informació i Comunicació (TIC) i la Web 2.0, concepte encunyat en una conferència per Tim O'Reilly el 2004 i que, actualment, es pot associar a la participació activa de l'usuari en la creació de continguts en xarxa i no tan sols a la seva recepció [Jordi Adell, 2010]. Del contrari correm el risc de crear etiquetes buides sense sentit.

El que hem d'entendre és que no es pot traslladar fil per randa l'estratègia analògica a la digital. Això implica un canvi de mentalitat a l'hora de programar les classes. L'ordinador i la xarxa no han de ser només unes grans fotocopiadores. En el procés d’ensenyament-aprenentatge cal tenir en compte, d’acord amb les teories de Jean Piaget, el que un alumne és capaç de fer i aprendre en un moment determinat, depenent de l’estadi de desenvolupament operatori en què es trobi. Qualsevol currículum concret ha de tenir en compte aquestes capacitats tant pel que fa a la selecció dels objectius com a la dels continguts i, també, pel que fa a la manera de planificar les activitats d’aprenentatge, que cal ajustar a les peculiaritats funcionals de l’organització mental de l’alumne. 

La renovació dels mètodes educatius han demostrat que la utilització del llibre i el professor com a úniques fonts d’informació són insuficients.

L’ensenyament de llengua és un exemple clar d’aquest canvi: l’alumnat necessita suports visuals, models orals distints i variats, exercicis de fonètica, exemples de situacions comunicatives, etc. La classe de llengua s’ha anat omplint d’aparells (cassetes, projectors, vídeos); les aules s’han ampliat amb nous espais i els llibres de text s’han omplit de dibuixos i fotografies.

La teoria d’intel·ligències múltiples de Howard Gardner es basa en el fet que podem aprendre i expressar-nos a través de la comunicació verbal, oralment o per escrit, però que també podem fer-ho visualment i amb informació quantitativa, amb números, mitjançant el moviment i la interacció amb altres persones i la reflexió sobre les seves idees. Es tracta, doncs, de dissenyar exercicis pràctics que permetin als alumnes aprendre i expressar les seves pròpies idees mitjançant intel·ligències múltiples.

Quan utilitzam les TIC com a eina d’aprenentatge, el professor pot establir dues estratègies d’actuació molt diferents:

• L’enfocament basat en projectes (semblant a la metodologia de Bernie Dodge en les Webquest): a partir d’uns objectius curriculars, el professor dissenya unes tasques didàctiques la realització de les quals estimula alguns processos del pensament i habilitats socials al temps que treballa determinats continguts de l’àrea. Aquestes activitats segueixen una lògica seqüencial.
• L’enfocament reticular obert: es basa en el principi de l’aprenentatge autorregulat multidireccional. El professor no dissenya itineraris fixos, sinó que proposa múltiples xarxes divergents la trama de la qual es desplega en resposta a la voluntat de l’alumne. Els processos de construcció de significats i les pautes d’acció sorgeixen d’una matriu única de connexions subjectives i intersubjectives que  ens parlen una “bitàcora existencial” en la qual l’alumne se sent autor i el docent es limita a reconèixer complicitats.

Si partim de la idea que avui dia els joves són nadius digitals (Marc Prensky) podem afirmar que la implementació de l'escola 2.0 no ha de suposar cap trauma tècnic. Per això, vull fer esment al curs L'àrea de llengua i les TIC, impartit en xarxa per Gemma Tur, que ens ha aportat tot un marc teòric molt  complet i documentat, a més d'aproximar-nos a un petit tast de les eines en xarxa per generar material educatiu (en aquest blog: Cuaderno intercultural. Recursos para la interculturalitat y la educación intercultural en podeu trobar un bon ventall)

Les eines que hem experimentat, moltes vegades, amb alumnes han estat molt profitoses i ens han demostrat que l'educació 2.0 és possible. La importància de la informàtica a la societat actual és un fet. Pot ser un element motivador per a l’alumnat, i a la vegada té moltes d’aplicacions pràctiques a la classe de llengua i literatura (p. ex., possibilita el treball en equip –planificació i elaboració de textos-, la interacció –modificació de textos...- i l’observació d’una presentació acurada –bona presentació...-). Per tot això, és interessant introduir, sempre que els recursos ho permetin, el maneig de l’ordinador a l’aula o a casa, tant des del punt de vista del tractament de la informació com pel progressiu augment del nombre de programes dedicats a llengua i literatura. El fet d’emprar aquests mitjans no només facilita el procés d’aprenentatge als nostres alumnes.

Així doncs, el que realment és important –més enllà de continguts o processos– és que l’aprenentatge sigui significatiu. La significativitat de l’aprenentatge està vinculada molt directament a la seva funcionalitat, és a dir, al fet que els coneixements adquirits –conceptes, destreses, valors, normes, etc.– puguin ser efectivament utilitzats tan bon punt les circumstàncies en què es trobi l’alumne ho exigeixin. I també ha de ser actiu. En la pedagogia actual, cada vegada es ressalta més la idea que l’alumnat ha de jugar un paper actiu en el seu propi aprenentatge, ajustant-lo d’acord amb les seves necessitats i els objectius personals. 

El paper que s’atribueix habitualment a la memòria en l’aprenentatge s’ha de reconsiderar totalment. És important distingir entre la memorització mecànica i repetitiva, que té poc o gens d’interès per a l’aprenentatge significatiu, i la memorització comprensiva, que és, ben contràriament, un ingredient fonamental d’aquest aprenentatge.

Aprendre a aprendre. Al professorat se li encomanarà la tasca d’«ensenyar a aprendre», i a l’alumnat, la d’«aprendre a aprendre», tenint en compte que en una societat com l’actual, on el bombardeig d’informació és constant i permanent, és necessari saber organitzar aquesta informació, seleccionar el més important i saber utilitzar posteriorment aquest coneixement.

Per tant, capacitar l’alumne per aprendre a aprendre, sens dubte l’objectiu més ambiciós i, al mateix temps, més irrenunciable de l’educació, representa fer-lo capaç de realitzar aprenentatges significatius per si mateix en una àmplia gamma de situacions i circumstàncies.

Tenint present aquest objectiu, s’imposa recordar la importància que s’ha de donar a l’adquisició per part de l’alumne d’estratègies cognitives d’exploració i de descobriment, d’elaboració i organització de la informació, com també al procés intern de planificació, regulació i avaluació de l’activitat de l’alumne mateix.

Amb les perspectives constructivistes, els processos d’ensenyament i aprenentatge conflueixen en els processos d’interacció, en els quals es produeix la construcció de significats compartits entre el professor i l’estudiant i entre estudiants. D’aquesta manera, la construcció del coneixement es desenvolupa compartint i comparant informació, descobrint el desacord entre idees i conceptes, negociant el significat, revisant la síntesi efectuada i aplicant el nou coneixement. Es tracta, doncs, d’un procés, en el qual intervenen intrínsecament altres persones, constructiu, cultural i comunicatiu alhora. Un procés, en definitiva, de caràcter personal, però no individual.

La competència textual inclou una sèrie d’habilitats i d’estratègies de lectura que no poden ser desenvolupades únicament en forma teòrica, cal practicar fins a dominar-les. La primera radica en donar la paraula als alumnes. La gran aposta és aconseguir que les classes no siguin un programa unidireccional de ràdio on els alumnes puguin telefonar esporàdicament sinó un xat on tots col·laborin en el procés de confecció del sentit dels textos.

Per tant, dins aquest context, l'educació 2.0 pot jugar un paper fonamental. La integració de les TIC i de la Web 2.0 a les aules ens ha de permetre dur a terme aquest canvi. Això, suposa un canvi radical en l'enfocament de les estratègies educatives i, més concretament, en la metodologia emprada. Hem de ser capaços de evolucionar des de l'educació analògica, en què les classes son unidireccionals, a una educació 2.0, en què l'alumnat col·labori en el procés de confecció del seu aprenentatge i elabori els continguts. Si ho aconseguim, podrem dir que hem superat l'etapa de la simple contemplació de la informació i ens hem endinsat dins el camp de la col·laboració i cooperació curricular.